Toronto - Montréal - Québec - Toronto

Fa dies que m'hi volia posar a escriure aquest post... Però la mandra és poderosa.

L'1 de Juliol vam començar amb el Jordi un viatge que ens va dur en primer lloc a Montréal, on hi vam passar dues nits, i després a Québec on tan sols hi vam fer una nit per tornar a l'endemà a Toronto.

Per que us feu una idea del que estic parlant:

Ia etapa. Toronto - Montréal: 543Km
IIa etapa. Montréal - Québec: 251 Km
IIIa etapa. Québec - Toronto: 795 Km

Total en 4 dies: 1589 Km!!! No está mal!

Però en fi, anem al gra... Començarem per Montréal...Vam arribar dijous 1 cap a les 15h de la tarda més o menys...Plovia i no havíem dinat...Arribem a l'hostal que havíem buscat... I ostres! Semblava força xulo, vaig pensar, hem tingut sort.... Quan entrem a l'hostal hi ha un grup de noies pijes que s'estan queixant perquè troben que a l'hostal hi ha poca seguretat...El recepcionista em diu, com si fos una confidència, és la seva primera vegada en un hostal... I jo penso: pijes. Tot seguit, ens disposem a fer el ceck in... El recepcionista treu un mapa, i jo penso... No sembla pas tan gran l'hostal perquè ens hagi d'indicar on hem d'anar amb un mapa...Però clar, has de pensar que són francesos i que hi ha moltes coses que no val la pena entendre...Però...resulta que el mapa no es per dir-nos quina és la nostra habitació, li serveix a ell per indicar-nos on està l'hostal!!! On estàvem era l'hotel que té el mateix nom i que a la pàgina web està completament barrejat amb l'hostal... A mi em puja la mosca al nas... El monsieur ens dóna unes targetes magnètiques i ens fa tirar cap a l'hostal... Arribem a l'edifici, i aleshores, a sota d'uns escales d'aquelles que surten a les façanes, tan mítiques de les pel·lícules, hi havia unes altres escales, de construcció, que et portaven a una mena de subterrani que és on estava l'hostal... Òbviament no hi havia ni recepció, ni seguretat ni res... De fet, l'entrada semblava dissenyada per violadors i drogoaddictes... Vaig entendre les "pijes". Per entrar, havies de fer passar la targeta i ja està... Un cop a dins et trobaves en un espai minúscul ple de portes que portaven a diferents habitacions....Nosaltres vam fer via cap a la nostra, una de 10 persones mixta. Era de 10 persones perquè hi havien col·locat 10 llits....Però si tens en compte el concepte d'espai vital en aquell lloc cabien com a molt 5 llits... Les finestres no tancaven, no hi havia llum, les cortines semblaven les calces brutes de la Carmen de Mairena....El llits estaven coberts per dos llençols... I si tenies fred havies de pagar per aconseguir-ne un d'extra.... No vaig poder evitar fer-li una foto:



Ok... La foto és falsa...He buscat "cuchitril a google"... És que se'm va oblidar fer-la... Total... Que vam decidir sortir d'aquell "antro" el més aviat possible per tornar-hi quan més tard millor... Quan menys estona hi estiguéssim millor que millor... Però en aquell precís moment queia una bona...I de les escales de la façana queien unes gotes que donaven por... Era igual... Quedar-se allí dins era pitjor... Així que vam anar a refugiar-nos al cotxe... Que el teníem a una certa distància...

Un cop va passar la pluja vam sortir del cotxe... I les imatges que vam veure no eren massa proometedores...Una ciutat força apagada...trista...gris... Fins que al final vam arribar a un gran escenari! Havíem coincidit amb el jazz festival... I aleshores tot va canviar... Ens va aixecar una mica la moral... Hi havia concerts (gratissss eh) al carrer i molt bon rotllo...
Amb capgrossos inclosos:


Un cop localitzat aquest lloc, vam decidir seguir voltant per la ciutat...I anar a sopar...que no havíem dinat... Bé, ens havíem menjat un Hot Dog, però això es pixa ràpid i no conta.

I caminant...caminant...buscant un lloc per sopar... Ens trobem això:

Clar, el primer que penses quan veus una senyera en un país estranger és: "Güita" un germà del Carod...Però no... Era un restaurant amb menjars catalans... I cars... Per tant, com a bons catalans... Ens vam disposar a cercar-ne un altre que fos més econòmic...

Després vam passar una fantàstica nit gaudint de música a l'aire lliure... Fins que va arribar l'hora de fer via cap a l'hostal... Quan vam arribar vam ser els primers en fer-ho...Mal assumpte perquè això vol dir que et despertaran... Però el que no comptàvem és que al 5 minuts d'arribar nosaltres van arribar un grup de noies que van decidir que el llum havia d'estar obert durant dues hores més... Deurien estar fent una operació a cor obert o quelcom similar que requereixi del llum obert a les 2 del matí... Però bé, la nit no va estar tan malament...

El dia següent tocava excursió per la ciutat, primer vam anar a una mena de turó que hi ha (deu ser el punt més alt del Canadà... Perquè ostres! Quin país més pla)...
I després ens en vam anar a unes illes que hi ha allí al costat:

Després de caminar durant tot el dia...Vam tornar al jazz festival a fruir de la nit... Allí vaig descobrir-hi la Sally Folk, que em va agradar força. I de nou a l'hostal...

Quina puta nit que vaig passar.... Ens vam trobar amb els típics fills de puta que et fan reflexionar sobre l'avortament... I et fan pensar que les mares haurien de tenir dret a aborat fins al 20 anys, fins als 20 anys de la criatura clar...I aleshores decidir... Les coses anirien pitjor... Clar, ningú els deia res perquè en aquella merda de lloc no hi havia un recepcionista ni res.... I clar, les paraules educades de "podeu baixar el to de veu que volem dormir" no van funcionar... Total...la nit en blanc.

El dia següent vaig anar a recepció a fer el check-out i els vaig exposar una queixa, mai havia parlat tan bé l'anglès com fins a aquell moment... Quina queixa tan ben estructurada, tan ben explicada.... i tan inútil... Perquè pel que va servir....

En fi, després d'esmorzar, cap a Québec city falta gent... I aquella ciutat si que mola... No es que Montréal no moles, però Québec és impressionant:


Però clar... No tot pot ser perfecte... I podríem dir que els quebequesos no tenen massa respecte per gran figures com Gandhi...
Me'l foten a la basura... Pobre senyor... El devien considerar un Canadenc...

Per cert, cosa curiosa sobre el Québec, com ja sabreu, part francòfona del Canadà... A Toronto, i suposo que a la resta de la part anglòfona del Canadà, tots els rètols, els productes, les senyals, ... estan etiquetats en ambdues llengües: anglès i francès... En el Québec, però, tot esta únicament en francès... Aquests si que en saben...
Per la nit, vam coincidir amb l'aniversari de la ciutat de Québec, la primera ciutat del Canada... O sigui que també vam tenir gresca. Per cert, l'hostal no ho he dit, però era molt bo i vam dormir molt bé.

L'endemà cap a Toronto... Amb el nostre super cotxe....

Correcte, el velocímetre i el comptaquilòmetres estan al mig i no davant del conductor... Coses que fan els xinos que fabriquen aquests cotxe... Què voleu fer-hi.

Al cap de 8h, crec, el mateix que es triga en avió de Barcelona a Toronto, vam arribar a la nostra residència... Què voleu que us digui? Ja la trobava a faltar!

Totes les fotos aquí.

Algonquin: Fent una excursió

El cap de setmana passat va tocar aprofitar-lo al màxim...Ens em vam anar a Algonquin, un dels molts parcs naturals que hi ha a Canada.

Així doncs divendres, tot just acabar la feina i després de passar per la residència a recollir la roba, vam fer via cap al parc. Com que eren 270Km i ja haviem sortit tard vam haver de fer una parada tècnica per sopar....A un lloc que prometia: "Granny's country kitchen"...Cuina tradicional de la iaia, ho podríem traduir. La casa, però, tenia certes regles que calia complir:


La més millor és la 6, no penseu? Tot i que la 2 i la 3 també són molt mítiques....Per sopar, una hamburguesa amb litres i litres de gravy i un pastís casolà de poma.... Un cop el ventre ple vam seguir amb el nostre camí, fins arribar a l'hostal.

El dia següent ens vam llevar, no massa d'hora, per què mentir, i vam anar a esmorzar...Un esmorzar típicament canadenc: Truita de bolets amb formatge, torrades i patates...Però bé, aquest dia ens ho podíem permitir que després vam anar a caminar pel parc.

Vam fer dues rutes una de 1Km, molt facileta, i una altra de 13 i pico, que no estava malament... Aquí teniu un recull de les vistes:




I és clar... Hi ha coses que són imprescindibles per a una bona excursió, coses que sempre les portes i tot i que a vegades no és físicament, aquest cop si que ho era:
El diumenge ens el volíem passar fent anar una canoa per un dels immensos llacs del parc....Però, malauradament, quan portàvem prop d'una hora remant una de les canoes (em vam haver de llogar dues ja que érem 6 persones) va fer aigües.... Deixant a dues persones flotant en un llac ple de sangoneres.... Els que érem en l'altra canoa vam fer de mans i mànigues per poder tornar a girar la canoa per tal de que no es quedés plena d'aigua i els dos naufragats poguessin tornar a bord...Després d'aconseguir-ho, ens va dur com una hora, vam haver de tornar perquè els poguessin dutxar i assecar-se...

Un cap de setmana intens, divertit i ple d'anècdotes, què més es pot demanar?

Doncs el proper cap de setmana el Jordi i jo ens en anem cap a Montreal i el Quebec! Esperem que sigui igual d'intens!


PD: Totes les fotos que vaig fer del parc estan aquí.

TD Canada Trust - O Com obrir un compte al banc i no morir en l'intent.

Com ja sabeu alguns, durant la meva estada aquí a Canada rebo cada més un living allowance, una mena de paga destinada a pagar-me el lloguer i la teca... Fins aquí tot correcte...

El problema, sempre n'ha d'haver-hi algun, ve quan et donen la primera "paga" i es que no te la donen en efectiu com podria esperar-se... Ni tan sols et fan un ingrés... Et donen un xec!!! Un xec és un tros de paper que no serveix ni per fregar-se el cul després de cagar. Aleshores, comença la operació xec¹. Aquesta operació és ben senzilla, consisteix en canviar el paper inútil que no serveix ni per emular el seu homòleg higiènic en dòlars d'aquells que serveixen per viatjar en transport públic, pagar un lloguer i menjar calent com a mínim un cop a la setmana.

L'any passat ja vaig provar-ho. Com que era un ingenu vaig decidir complicar la operació i li vaig afegir una condició... Havia d'aconseguir canviar el xec per diners sense obrir cap compte al banc. Així doncs, jo molt viu, vaig anar a una oficina de TD Canada Trust, que era el banc el qual expedia els xecs i els vaig dir: "Hello, I'd like to cash this check"... i aleshores ja es van complicar les coses, em van dir que per fer-ho havia d'obrir un compte... Total que me'n vaig anar amb la cua entre les cames... Però encara no em donava per vençut, havia de perdurar i assolir els meus objectius. Un altre dia vaig anar a una altra oficina i els vaig dir: "Hello, I'd kile to cash this check" -- "Do you have an account?" -- "No I don't, but I called to the main TD central in Toronto and they have told me that in case of cashing a TD check was unnecessary to have an account" -- "Let me check it"................30 minuts més tard i després d'haver parlat amb tothom la noia em va dir que era mentida això que m'havien dit per telèfon (cosa que jo vaig pensar...clar si m'ho he inventat jo a veure si colava).

Total, vaig rendir-me i vaig decidir rebaixar els meus objectius així doncs em vaig decidir a obrir un compte al banc. Com ja hi era, i ja havia perdut tota la tarda, vaig pensar que aquell era un moment tan bo com qualsevol altre i per tant li vaig dir a la caixera que me'l obris.... Ella molt contenta per haver-me derrotat i haver enfonsat les meves expectatives va procedir amb els tràmits per obrir-me el compte... El primer que va fer va ser demanar-me dos Identificadors. Li vaig mostrar el DNI i el Passaport.... Aleshores, ella, amb un somriure malèfic, maquiavèl·lic, em va dir, han de ser ID's canadencs.... Aleshores li vaig haver de tornar a explicar que jo no era canadenc per si encara no se'n havia adonat. Però ella, insistia que els IDs ajpaÑols no servien...I jo li vaig explicar que els passaports era documents d'identificació internacional...Després d'una llarga conversa sobre dret internacional, tractats comunitaris i relacions bilaterals....Me'n vaig anar sense poder obrir el compte....Frustrant.

Aquest any, jo ja venia conscienciat amb que m'havia de fer un compte en un banc i que de nou ho tornaria a tenir difícil...Però em vaig proposar un altre objectiu, no pagar ni un dolar de quota de manteniment ni d'altres mandangues. Després de dos dies de visita al banc, portant documents amunt i avall, mullant-me (es que avui plovia) i explicant veritats relatives...


He aconseguit obrir el compte i a més sense pagar ni un dolar! Tot i que això ha suposat haver d'explicar-li a la caixera diferents informacions imprescindibles:

• La relació entre el Casillas i la Sara Carbonero.
• On visc i quant em costa...Perquè el seu novio està pensant en mudar-se.
• Tinc cotxe o no, i com vaig a la feina si no en tinc.
• Joan a Catalunya és un nom de noi.
• Catalunya és un país i tenim llengua pròpia i la nostra pròpia selecció tot i que no la deixen ser oficial.
• Que faré el proper cap de setmana i amb quantes persones hi aniré i on m'allotjaré.
  
• Que faré el long weekend (un pont de 4 dies que hi ha d'aquí una setmana i mitja).
• Perquè parlo anglès si a EspaÑa es parla castellà.
• Fer un simpòsium breu de què és més difícil: el castellà o l'anglès. Amb especial atenció al número de lletres del nostre alfabet.
• EspaÑa està dins d'Europa. La UE, excepte UK, fa servir el euro.
• La distancia de casa meva de Barcelona a la Universitat i com hi vaig.
  

I com ja us deia...és difícil obrir el compte i no morir en l'intent.

Lliçó: Si vas a un banc canadenc pren precaucions i redacta un epitafi per si un cas.



¹Hi ha alguna altra operació en marxa, però ja us la explicaré en un altre moment.

El club de futbol del barri: més que club

I aprofitant que aquest diumenge hi ha les eleccions a FC Barcelona volia aprofitar-vos per ensenyar-vos unes imatges que es poden veure des de la finestra de la meva habitació:


Però no us penseu que és un únic motivat...


Tot l'equip anava vestir amb l'equipament blaugrana! I què voleu que us digui...Doncs quan estàs a més de 6000Km de Travessera de les Corts, veure segons quines coses fa il·lusió.

No hase falta que dises nada más.

Marxar de casa. Tornar a casa.

Malgrat que tinc moltes ganes de tornar a casa, de tornar a veure a la família i els amics...Tinc la sensació que estic marxant de casa.

He passat els 3 últims mesos en un basement d'una casa particular a Toronto. Al principi li deia zulo, i no feia més que veure-hi les pegues. Poc a poc, gairebé sense adonar-me'n ha esdevingut casa meva. Poc a poc he agafat afecte a persones que m'eren desconegudes i que ara sento molt properes. I em sap greu marxar per potser no tornar-les a veure.

Una ciutat que al principi em resultava complicada, gran i em feia sentir insignificant ha esdevingut un lloc familiar. Passejar per Bloor, caminar per Bathurst fins arribar Promenade, asseure'm a les escoles de l'antic ajuntament a Queen Street degustant un Hot Dog o perdrem per l'Eaton Center ha estat el pa de cada dia.

Aprendre com funciones els autobusos, que hi ha dues empreses que funcionen en diferents zones, TTC i YRT. Tenir el token preparat...

Arribar a casa i sentir-me dir: "Joan do you want to have dinner with us?", o "Joan there's some food on the table, help yourself"...O llevar-me i trobar-me a la porta una nota amb un "Have a nice day". Són coses que trobaré a faltar. De fet no. Trobaré a faltar a les persones que m'han fet sentir de la família.

És massa aviat per fer valoracions, però les primers impressions són positives. I només em resta donar les gràcies. Gràcies a aquells que han fet possible que visqui aquesta aventura. Gràcies a aquells que han fet que l'aventura hagi estat una bona vivència. Gràcies Rowena.




Release de les fotos:
Perry Sound
Halloween
High Park
Nuite blanche
Distilliry district
St. Lawrance market

Niagara
Toronto islands
Toronto downtown i pupurri

Seran 100 dòlars.

Encara no us havia explicat que al principi de la meva estada a Canada, ara ja fa vora de 2 mesos, vaig anar a sopar a un dels llocs emblemàtics a la ciutat. The CN-Tower.


El restaurant està a dalt de tot a 351 metres. En el cilindre. Se'n diu 360º perquè va girant...En el decurs del sopar tens vistes de tota la ciutat.

Deixeu-me que us mostri el menú.

Entrants:
Primer plat:
Segon plat:
i postres:

Tot força correcte... Però com un sopar, encara que sigui més normalet, amb bona companyia no hi ha res. A més a més, és més econòmic ;) Es que amb 100 dòlars es poden fer moltes coses...I entre elles anar a sopar al CN-Tower ;)

A més a més, per aquelles casualitats de la vida, aquell mateix dia tocava a Toronto U2, al Rogers Stadium, que està al peu de la CN-Tower... O sigui que vaig poder escoltar, no veure, una estona d'U2 en directe.

I ara ja comença a quedar poc per finalintzar l'aventura canadenca, per tornar a casa. En menys d'un mes torno a ser en terres catalanes. Fins ara.