dilluns, 23 d’agost de 2010

Buffalo!!!!

I aprofitant que aquest cap de setmana teníem cotxe...el Jordi i jo vam decidir llogar-ne un. Sí, ho heu entès bé i jo no m'he deixat cap adverbi de negació...

Aquesta és la història... Passejant per Yonge se'ns va apropar una gitana d'uns 110 anys i ens va posar un retall de diari a la ma... Era un retall de ja feia uns mesos, he estat buscant-lo a la xarxa i l'he trobat... És aquest: President Obama gets saucy reception at Buffalo chicken wings shop

Si la gitana hagués sabut que la podia trobar a Internet segurament ens hagués enviat un mail...Però mira, la dona, amb 110 anys ja no esta per aprendre tecnologies, no se li pot retreure res.... Al cas, la noticia, il·lustrada amb la foto que podeu veure, explica que el President Obama va anar a Buffalo a menjar unes aletes de pollastre. Notis que l'Obama és el negre que a apareix a la dreta de la foto, no confondre amb la dona, presumiblement caucàsica que apareix a l'esquerre, o el negre que aguanta la càmera i du un barret de rastafari al final de la mateixa. Vaja...el que fa de premi Nobel de la Pau....

En qualsevol cas, ja sabeu que un no pot deixar passar una cosa així, ja sabeu que les gitanes de 110 anys poden portar-te molts problemes....Més val no jugar-hi i seguir amb les indicacions que et donen.... I torno al començament del post: aprofitant que aquest cap de setmana teníem cotxe...el Jordi i jo vam decidir llogar-ne un.

Òbviament, fent gala de la nostra catalanitat i patriotisme vam agafar el cotxe més barato que podíem... Uns que en diuen economic són petits i consumeixen poc, tampoc necessitàvem res més.... Però clar...Una cosa és el que un demana, i l'altra és el que li dóna. I com diu la dita, també molt catalana: "Siga poc o siga res, a lo donat grans mercès" i acabes així:


I a partir d'aquí cal continuar llegint escoltant: Loquillo - Yo para ser feliz quiero un camión

El primer pas va ser aconseguir treure el fre de ma del trasto, o amb carinyo monstre, després tot va anar rodat, i quines rodes, fins a la frontera!


Aquí a la frontera hi diuen border, jo pensava que era perquè en anglès border deu voler dir frontera... Però un cada dia aprèn coses noves, i no es per això... És més fàcil, border és la descripció de l'officer que decideix si pots entrar o no al país... Una noia molt border que semblava que ens volia mossegar... Després d'explicar-li que anàvem a menjar chicken wings al mateix restaurant que l'Obama perquè una gitana, sense coneixements informàtics, ens ho havia indicat ens va dir... Aparqueu el cotxe (jo aquí vaig pensar en corregir-la i dir-li que el que conduïa no era un cotxe, era un trasto o, amb carinyo, un monstre...Però vaig pensar que no valia pas la pena parlar amb aquella border) i entreu a la porta número dos...Penso en com em quedaria un vestit taronja i una caputxa blanca al cap... si el decathlon en tingués seria un èxit segur... Aviat vaig deixar d'imaginar-m'ho perquè clar...Total si em posen una caputxa al cap no em podria pas mirar al mirall... Com quan et poses un antifaç per poder dormir sense que et molesti la claror.... Vam asseure entre tot de presumptes terroristes.... I quan ja estava jo pensant si dirigir-me a l'ambaixada anglesa o la francesa, em perdonareu però no me'n refio del Moratinos, van cridar el meu nom: Güisado. Aleshores ens vam dirigir, sempre intentant no semblar un terrorista massa xungo, a la corresponent finestreta (sense finestra), la 14. Abans d'entrar ens trobem amb una porta bloquejada que cal obrir des de l'interior.... Per accedir a la resta de finestretes no calia passar a través d'aquesta porta... A dins d'aquesta sala es podia llegir quelcom que deia una cosa així: "Per sortir d'aquesta sala s'ha de tenir l'autorització d'un agent, qualsevol intent de sortir sense el seu permís serà perseguit i castigat"... En aquests moments només pots pensar en dues coses: a) Per què no m'he afaitat abans de venir b) Sort que porto la roba interior neta.... Però al final....no va ser res... Vam omplir un formulari en el que entre d'altres asseguràvem que no havíem participat en la 2a guerra mundial al costat nazi... I ens van deixar passar!!! Segurament, la nostra gitana havia intervingut perquè poguéssim arribar al nostre destí.... El nostre destí que no era altre que aquest:


Aquí teniu les aletes presidencials.... Acompanyades amb una ració de patates i un chilli... Tot per 10$... També et porten unes pastanagues i una mica d'api per enganyar al cor i que no es pari del susto.

En acabat de dinar, les dificultats per caminar eren notables... Ja no us vull explicar les dificultats per pujar sobre el monstre... Però amb esforç tot és possible... Un cop havent dinat estem molt contents que la gitana ens hi hagi enviat... I pensem que deu ser algun mètode de promoció que fan servir els del restaurant per portar-hi gent... De qui et refiaries més tu? D'una gitana que et recomana unes wings, o del President del Estats Units? (Pregunta retòrica)

Ens en anem a Buffalo ciutat.... Es conegut per tots que el lloc on neixes et marca de per vida, "jo sóc jo i el meu entorn", que hagués dit l'Ortega y Gasset si en tingués una mica d'idea... Quan sentim aquesta frase, per imaginar-nos algun lloc sense futur pensem en algun poble africà... Això és perquè no has vist Buffalo... Si neixes a Buffalo només pots fer dues coses, que deia el Jordi: menjar i drogar-te o totes dues a l'hora. Tinc el convenciment que els nasciturus ja pensen en fotres el seu primer cavall només néixer....

La ciutat en si no es lletja....

Però, si us fixeu bé, hi ha un denominador comú en totes les fotos... No hi apareix ningú... I és que Buffalo és una ciutat fantasma on no veu gent al carrer... Els pocs que es veuen estan menjant o drogant-se, o ambdues coses. Això segurament explica la profunda olor a crispetes que fa tota la ciutat... Potser també fa olor a cavall...Però no la se reconèixer...

Després de fer el tur turístic de la ciutat, no comments, decidim anar a la Niagara Falls, però pel costat d'Estats Units...Com sempre, impressionants:


Ens passem una bona estona contemplant-les.... Fins que comença a ploure... I decidim tornar a casa...

Just després de creuar el border per tornar a entrar a Canada, val a dir que l'officer canadenc no era tan border però tampoc era massa simpatiquer, decidim passar per Niagara-on-the-lake, un poble ben maco... Li diem al TonTon que ens hi dugui... Però el TonTon...Decideix que hem de passar per llocs foscos i sense pavimentar... Sort que portem un monstre 4x4 i no correm perill... Comença una tempesta... La gitana potser no està del tot satisfeta... Els llamps i els llampecs ens il·luminen el camí, les llargues també, fins a Niagara-on-the-lake.... I ja fins al final del camí al arribar a casa... Conduir de nit i plovent no és fàcil, però el monstre està de la nostre part i és un 4x4. No hi ha por... Sabem que si hem sobreviscut a Buffalo res dolent ens pot passar.



Consideracions finals:
  • Les fotos que apareixen en aquest post són del Jordi.
  • Alguna part de la història pot variar lleugerament de la realitat.

3 comentaris:

  1. M'ha encantat el relat!

    M'imagino quines són les parts que varien de la realitat...

    Petó!

    ResponElimina