Buffalo!!!!

I aprofitant que aquest cap de setmana teníem cotxe...el Jordi i jo vam decidir llogar-ne un. Sí, ho heu entès bé i jo no m'he deixat cap adverbi de negació...

Aquesta és la història... Passejant per Yonge se'ns va apropar una gitana d'uns 110 anys i ens va posar un retall de diari a la ma... Era un retall de ja feia uns mesos, he estat buscant-lo a la xarxa i l'he trobat... És aquest: President Obama gets saucy reception at Buffalo chicken wings shop

Si la gitana hagués sabut que la podia trobar a Internet segurament ens hagués enviat un mail...Però mira, la dona, amb 110 anys ja no esta per aprendre tecnologies, no se li pot retreure res.... Al cas, la noticia, il·lustrada amb la foto que podeu veure, explica que el President Obama va anar a Buffalo a menjar unes aletes de pollastre. Notis que l'Obama és el negre que a apareix a la dreta de la foto, no confondre amb la dona, presumiblement caucàsica que apareix a l'esquerre, o el negre que aguanta la càmera i du un barret de rastafari al final de la mateixa. Vaja...el que fa de premi Nobel de la Pau....

En qualsevol cas, ja sabeu que un no pot deixar passar una cosa així, ja sabeu que les gitanes de 110 anys poden portar-te molts problemes....Més val no jugar-hi i seguir amb les indicacions que et donen.... I torno al començament del post: aprofitant que aquest cap de setmana teníem cotxe...el Jordi i jo vam decidir llogar-ne un.

Òbviament, fent gala de la nostra catalanitat i patriotisme vam agafar el cotxe més barato que podíem... Uns que en diuen economic són petits i consumeixen poc, tampoc necessitàvem res més.... Però clar...Una cosa és el que un demana, i l'altra és el que li dóna. I com diu la dita, també molt catalana: "Siga poc o siga res, a lo donat grans mercès" i acabes així:


I a partir d'aquí cal continuar llegint escoltant: Loquillo - Yo para ser feliz quiero un camión

El primer pas va ser aconseguir treure el fre de ma del trasto, o amb carinyo monstre, després tot va anar rodat, i quines rodes, fins a la frontera!


Aquí a la frontera hi diuen border, jo pensava que era perquè en anglès border deu voler dir frontera... Però un cada dia aprèn coses noves, i no es per això... És més fàcil, border és la descripció de l'officer que decideix si pots entrar o no al país... Una noia molt border que semblava que ens volia mossegar... Després d'explicar-li que anàvem a menjar chicken wings al mateix restaurant que l'Obama perquè una gitana, sense coneixements informàtics, ens ho havia indicat ens va dir... Aparqueu el cotxe (jo aquí vaig pensar en corregir-la i dir-li que el que conduïa no era un cotxe, era un trasto o, amb carinyo, un monstre...Però vaig pensar que no valia pas la pena parlar amb aquella border) i entreu a la porta número dos...Penso en com em quedaria un vestit taronja i una caputxa blanca al cap... si el decathlon en tingués seria un èxit segur... Aviat vaig deixar d'imaginar-m'ho perquè clar...Total si em posen una caputxa al cap no em podria pas mirar al mirall... Com quan et poses un antifaç per poder dormir sense que et molesti la claror.... Vam asseure entre tot de presumptes terroristes.... I quan ja estava jo pensant si dirigir-me a l'ambaixada anglesa o la francesa, em perdonareu però no me'n refio del Moratinos, van cridar el meu nom: Güisado. Aleshores ens vam dirigir, sempre intentant no semblar un terrorista massa xungo, a la corresponent finestreta (sense finestra), la 14. Abans d'entrar ens trobem amb una porta bloquejada que cal obrir des de l'interior.... Per accedir a la resta de finestretes no calia passar a través d'aquesta porta... A dins d'aquesta sala es podia llegir quelcom que deia una cosa així: "Per sortir d'aquesta sala s'ha de tenir l'autorització d'un agent, qualsevol intent de sortir sense el seu permís serà perseguit i castigat"... En aquests moments només pots pensar en dues coses: a) Per què no m'he afaitat abans de venir b) Sort que porto la roba interior neta.... Però al final....no va ser res... Vam omplir un formulari en el que entre d'altres asseguràvem que no havíem participat en la 2a guerra mundial al costat nazi... I ens van deixar passar!!! Segurament, la nostra gitana havia intervingut perquè poguéssim arribar al nostre destí.... El nostre destí que no era altre que aquest:


Aquí teniu les aletes presidencials.... Acompanyades amb una ració de patates i un chilli... Tot per 10$... També et porten unes pastanagues i una mica d'api per enganyar al cor i que no es pari del susto.

En acabat de dinar, les dificultats per caminar eren notables... Ja no us vull explicar les dificultats per pujar sobre el monstre... Però amb esforç tot és possible... Un cop havent dinat estem molt contents que la gitana ens hi hagi enviat... I pensem que deu ser algun mètode de promoció que fan servir els del restaurant per portar-hi gent... De qui et refiaries més tu? D'una gitana que et recomana unes wings, o del President del Estats Units? (Pregunta retòrica)

Ens en anem a Buffalo ciutat.... Es conegut per tots que el lloc on neixes et marca de per vida, "jo sóc jo i el meu entorn", que hagués dit l'Ortega y Gasset si en tingués una mica d'idea... Quan sentim aquesta frase, per imaginar-nos algun lloc sense futur pensem en algun poble africà... Això és perquè no has vist Buffalo... Si neixes a Buffalo només pots fer dues coses, que deia el Jordi: menjar i drogar-te o totes dues a l'hora. Tinc el convenciment que els nasciturus ja pensen en fotres el seu primer cavall només néixer....

La ciutat en si no es lletja....

Però, si us fixeu bé, hi ha un denominador comú en totes les fotos... No hi apareix ningú... I és que Buffalo és una ciutat fantasma on no veu gent al carrer... Els pocs que es veuen estan menjant o drogant-se, o ambdues coses. Això segurament explica la profunda olor a crispetes que fa tota la ciutat... Potser també fa olor a cavall...Però no la se reconèixer...

Després de fer el tur turístic de la ciutat, no comments, decidim anar a la Niagara Falls, però pel costat d'Estats Units...Com sempre, impressionants:


Ens passem una bona estona contemplant-les.... Fins que comença a ploure... I decidim tornar a casa...

Just després de creuar el border per tornar a entrar a Canada, val a dir que l'officer canadenc no era tan border però tampoc era massa simpatiquer, decidim passar per Niagara-on-the-lake, un poble ben maco... Li diem al TonTon que ens hi dugui... Però el TonTon...Decideix que hem de passar per llocs foscos i sense pavimentar... Sort que portem un monstre 4x4 i no correm perill... Comença una tempesta... La gitana potser no està del tot satisfeta... Els llamps i els llampecs ens il·luminen el camí, les llargues també, fins a Niagara-on-the-lake.... I ja fins al final del camí al arribar a casa... Conduir de nit i plovent no és fàcil, però el monstre està de la nostre part i és un 4x4. No hi ha por... Sabem que si hem sobreviscut a Buffalo res dolent ens pot passar.



Consideracions finals:

• Les fotos que apareixen en aquest post són del Jordi.
• Alguna part de la història pot variar lleugerament de la realitat.
  

IBM y aledaños

Sí...reconec que aquest any estic una mica vago pel que fa a la actualització del blog, però no és culpa meva....És el temps...

Em sembla que maig us he ensenyat els voltants d'IBM... Estan força bé i no ho dic per desmerèixer el Campus Nord...Això és un riu ronyós que hi ha aquí en mig...


Això no és d'IBM...però està molt bo...Se'n diu chicken katsu:



el fan al First Markham Place, una àrea comercial que està a 10 minuts a peu des d'IBM...



És impresionat de bo que està!

Toronto - Montréal - Québec - Toronto

Fa dies que m'hi volia posar a escriure aquest post... Però la mandra és poderosa.

L'1 de Juliol vam començar amb el Jordi un viatge que ens va dur en primer lloc a Montréal, on hi vam passar dues nits, i després a Québec on tan sols hi vam fer una nit per tornar a l'endemà a Toronto.

Per que us feu una idea del que estic parlant:

Ia etapa. Toronto - Montréal: 543Km
IIa etapa. Montréal - Québec: 251 Km
IIIa etapa. Québec - Toronto: 795 Km

Total en 4 dies: 1589 Km!!! No está mal!

Però en fi, anem al gra... Començarem per Montréal...Vam arribar dijous 1 cap a les 15h de la tarda més o menys...Plovia i no havíem dinat...Arribem a l'hostal que havíem buscat... I ostres! Semblava força xulo, vaig pensar, hem tingut sort.... Quan entrem a l'hostal hi ha un grup de noies pijes que s'estan queixant perquè troben que a l'hostal hi ha poca seguretat...El recepcionista em diu, com si fos una confidència, és la seva primera vegada en un hostal... I jo penso: pijes. Tot seguit, ens disposem a fer el ceck in... El recepcionista treu un mapa, i jo penso... No sembla pas tan gran l'hostal perquè ens hagi d'indicar on hem d'anar amb un mapa...Però clar, has de pensar que són francesos i que hi ha moltes coses que no val la pena entendre...Però...resulta que el mapa no es per dir-nos quina és la nostra habitació, li serveix a ell per indicar-nos on està l'hostal!!! On estàvem era l'hotel que té el mateix nom i que a la pàgina web està completament barrejat amb l'hostal... A mi em puja la mosca al nas... El monsieur ens dóna unes targetes magnètiques i ens fa tirar cap a l'hostal... Arribem a l'edifici, i aleshores, a sota d'uns escales d'aquelles que surten a les façanes, tan mítiques de les pel·lícules, hi havia unes altres escales, de construcció, que et portaven a una mena de subterrani que és on estava l'hostal... Òbviament no hi havia ni recepció, ni seguretat ni res... De fet, l'entrada semblava dissenyada per violadors i drogoaddictes... Vaig entendre les "pijes". Per entrar, havies de fer passar la targeta i ja està... Un cop a dins et trobaves en un espai minúscul ple de portes que portaven a diferents habitacions....Nosaltres vam fer via cap a la nostra, una de 10 persones mixta. Era de 10 persones perquè hi havien col·locat 10 llits....Però si tens en compte el concepte d'espai vital en aquell lloc cabien com a molt 5 llits... Les finestres no tancaven, no hi havia llum, les cortines semblaven les calces brutes de la Carmen de Mairena....El llits estaven coberts per dos llençols... I si tenies fred havies de pagar per aconseguir-ne un d'extra.... No vaig poder evitar fer-li una foto:



Ok... La foto és falsa...He buscat "cuchitril a google"... És que se'm va oblidar fer-la... Total... Que vam decidir sortir d'aquell "antro" el més aviat possible per tornar-hi quan més tard millor... Quan menys estona hi estiguéssim millor que millor... Però en aquell precís moment queia una bona...I de les escales de la façana queien unes gotes que donaven por... Era igual... Quedar-se allí dins era pitjor... Així que vam anar a refugiar-nos al cotxe... Que el teníem a una certa distància...

Un cop va passar la pluja vam sortir del cotxe... I les imatges que vam veure no eren massa proometedores...Una ciutat força apagada...trista...gris... Fins que al final vam arribar a un gran escenari! Havíem coincidit amb el jazz festival... I aleshores tot va canviar... Ens va aixecar una mica la moral... Hi havia concerts (gratissss eh) al carrer i molt bon rotllo...
Amb capgrossos inclosos:


Un cop localitzat aquest lloc, vam decidir seguir voltant per la ciutat...I anar a sopar...que no havíem dinat... Bé, ens havíem menjat un Hot Dog, però això es pixa ràpid i no conta.

I caminant...caminant...buscant un lloc per sopar... Ens trobem això:

Clar, el primer que penses quan veus una senyera en un país estranger és: "Güita" un germà del Carod...Però no... Era un restaurant amb menjars catalans... I cars... Per tant, com a bons catalans... Ens vam disposar a cercar-ne un altre que fos més econòmic...

Després vam passar una fantàstica nit gaudint de música a l'aire lliure... Fins que va arribar l'hora de fer via cap a l'hostal... Quan vam arribar vam ser els primers en fer-ho...Mal assumpte perquè això vol dir que et despertaran... Però el que no comptàvem és que al 5 minuts d'arribar nosaltres van arribar un grup de noies que van decidir que el llum havia d'estar obert durant dues hores més... Deurien estar fent una operació a cor obert o quelcom similar que requereixi del llum obert a les 2 del matí... Però bé, la nit no va estar tan malament...

El dia següent tocava excursió per la ciutat, primer vam anar a una mena de turó que hi ha (deu ser el punt més alt del Canadà... Perquè ostres! Quin país més pla)...
I després ens en vam anar a unes illes que hi ha allí al costat:

Després de caminar durant tot el dia...Vam tornar al jazz festival a fruir de la nit... Allí vaig descobrir-hi la Sally Folk, que em va agradar força. I de nou a l'hostal...

Quina puta nit que vaig passar.... Ens vam trobar amb els típics fills de puta que et fan reflexionar sobre l'avortament... I et fan pensar que les mares haurien de tenir dret a aborat fins al 20 anys, fins als 20 anys de la criatura clar...I aleshores decidir... Les coses anirien pitjor... Clar, ningú els deia res perquè en aquella merda de lloc no hi havia un recepcionista ni res.... I clar, les paraules educades de "podeu baixar el to de veu que volem dormir" no van funcionar... Total...la nit en blanc.

El dia següent vaig anar a recepció a fer el check-out i els vaig exposar una queixa, mai havia parlat tan bé l'anglès com fins a aquell moment... Quina queixa tan ben estructurada, tan ben explicada.... i tan inútil... Perquè pel que va servir....

En fi, després d'esmorzar, cap a Québec city falta gent... I aquella ciutat si que mola... No es que Montréal no moles, però Québec és impressionant:


Però clar... No tot pot ser perfecte... I podríem dir que els quebequesos no tenen massa respecte per gran figures com Gandhi...
Me'l foten a la basura... Pobre senyor... El devien considerar un Canadenc...

Per cert, cosa curiosa sobre el Québec, com ja sabreu, part francòfona del Canadà... A Toronto, i suposo que a la resta de la part anglòfona del Canadà, tots els rètols, els productes, les senyals, ... estan etiquetats en ambdues llengües: anglès i francès... En el Québec, però, tot esta únicament en francès... Aquests si que en saben...
Per la nit, vam coincidir amb l'aniversari de la ciutat de Québec, la primera ciutat del Canada... O sigui que també vam tenir gresca. Per cert, l'hostal no ho he dit, però era molt bo i vam dormir molt bé.

L'endemà cap a Toronto... Amb el nostre super cotxe....

Correcte, el velocímetre i el comptaquilòmetres estan al mig i no davant del conductor... Coses que fan els xinos que fabriquen aquests cotxe... Què voleu fer-hi.

Al cap de 8h, crec, el mateix que es triga en avió de Barcelona a Toronto, vam arribar a la nostra residència... Què voleu que us digui? Ja la trobava a faltar!

Totes les fotos aquí.

Algonquin: Fent una excursió

El cap de setmana passat va tocar aprofitar-lo al màxim...Ens em vam anar a Algonquin, un dels molts parcs naturals que hi ha a Canada.

Així doncs divendres, tot just acabar la feina i després de passar per la residència a recollir la roba, vam fer via cap al parc. Com que eren 270Km i ja haviem sortit tard vam haver de fer una parada tècnica per sopar....A un lloc que prometia: "Granny's country kitchen"...Cuina tradicional de la iaia, ho podríem traduir. La casa, però, tenia certes regles que calia complir:


La més millor és la 6, no penseu? Tot i que la 2 i la 3 també són molt mítiques....Per sopar, una hamburguesa amb litres i litres de gravy i un pastís casolà de poma.... Un cop el ventre ple vam seguir amb el nostre camí, fins arribar a l'hostal.

El dia següent ens vam llevar, no massa d'hora, per què mentir, i vam anar a esmorzar...Un esmorzar típicament canadenc: Truita de bolets amb formatge, torrades i patates...Però bé, aquest dia ens ho podíem permitir que després vam anar a caminar pel parc.

Vam fer dues rutes una de 1Km, molt facileta, i una altra de 13 i pico, que no estava malament... Aquí teniu un recull de les vistes:




I és clar... Hi ha coses que són imprescindibles per a una bona excursió, coses que sempre les portes i tot i que a vegades no és físicament, aquest cop si que ho era:
El diumenge ens el volíem passar fent anar una canoa per un dels immensos llacs del parc....Però, malauradament, quan portàvem prop d'una hora remant una de les canoes (em vam haver de llogar dues ja que érem 6 persones) va fer aigües.... Deixant a dues persones flotant en un llac ple de sangoneres.... Els que érem en l'altra canoa vam fer de mans i mànigues per poder tornar a girar la canoa per tal de que no es quedés plena d'aigua i els dos naufragats poguessin tornar a bord...Després d'aconseguir-ho, ens va dur com una hora, vam haver de tornar perquè els poguessin dutxar i assecar-se...

Un cap de setmana intens, divertit i ple d'anècdotes, què més es pot demanar?

Doncs el proper cap de setmana el Jordi i jo ens en anem cap a Montreal i el Quebec! Esperem que sigui igual d'intens!


PD: Totes les fotos que vaig fer del parc estan aquí.

TD Canada Trust - O Com obrir un compte al banc i no morir en l'intent.

Com ja sabeu alguns, durant la meva estada aquí a Canada rebo cada més un living allowance, una mena de paga destinada a pagar-me el lloguer i la teca... Fins aquí tot correcte...

El problema, sempre n'ha d'haver-hi algun, ve quan et donen la primera "paga" i es que no te la donen en efectiu com podria esperar-se... Ni tan sols et fan un ingrés... Et donen un xec!!! Un xec és un tros de paper que no serveix ni per fregar-se el cul després de cagar. Aleshores, comença la operació xec¹. Aquesta operació és ben senzilla, consisteix en canviar el paper inútil que no serveix ni per emular el seu homòleg higiènic en dòlars d'aquells que serveixen per viatjar en transport públic, pagar un lloguer i menjar calent com a mínim un cop a la setmana.

L'any passat ja vaig provar-ho. Com que era un ingenu vaig decidir complicar la operació i li vaig afegir una condició... Havia d'aconseguir canviar el xec per diners sense obrir cap compte al banc. Així doncs, jo molt viu, vaig anar a una oficina de TD Canada Trust, que era el banc el qual expedia els xecs i els vaig dir: "Hello, I'd like to cash this check"... i aleshores ja es van complicar les coses, em van dir que per fer-ho havia d'obrir un compte... Total que me'n vaig anar amb la cua entre les cames... Però encara no em donava per vençut, havia de perdurar i assolir els meus objectius. Un altre dia vaig anar a una altra oficina i els vaig dir: "Hello, I'd kile to cash this check" -- "Do you have an account?" -- "No I don't, but I called to the main TD central in Toronto and they have told me that in case of cashing a TD check was unnecessary to have an account" -- "Let me check it"................30 minuts més tard i després d'haver parlat amb tothom la noia em va dir que era mentida això que m'havien dit per telèfon (cosa que jo vaig pensar...clar si m'ho he inventat jo a veure si colava).

Total, vaig rendir-me i vaig decidir rebaixar els meus objectius així doncs em vaig decidir a obrir un compte al banc. Com ja hi era, i ja havia perdut tota la tarda, vaig pensar que aquell era un moment tan bo com qualsevol altre i per tant li vaig dir a la caixera que me'l obris.... Ella molt contenta per haver-me derrotat i haver enfonsat les meves expectatives va procedir amb els tràmits per obrir-me el compte... El primer que va fer va ser demanar-me dos Identificadors. Li vaig mostrar el DNI i el Passaport.... Aleshores, ella, amb un somriure malèfic, maquiavèl·lic, em va dir, han de ser ID's canadencs.... Aleshores li vaig haver de tornar a explicar que jo no era canadenc per si encara no se'n havia adonat. Però ella, insistia que els IDs ajpaÑols no servien...I jo li vaig explicar que els passaports era documents d'identificació internacional...Després d'una llarga conversa sobre dret internacional, tractats comunitaris i relacions bilaterals....Me'n vaig anar sense poder obrir el compte....Frustrant.

Aquest any, jo ja venia conscienciat amb que m'havia de fer un compte en un banc i que de nou ho tornaria a tenir difícil...Però em vaig proposar un altre objectiu, no pagar ni un dolar de quota de manteniment ni d'altres mandangues. Després de dos dies de visita al banc, portant documents amunt i avall, mullant-me (es que avui plovia) i explicant veritats relatives...


He aconseguit obrir el compte i a més sense pagar ni un dolar! Tot i que això ha suposat haver d'explicar-li a la caixera diferents informacions imprescindibles:

• La relació entre el Casillas i la Sara Carbonero.
• On visc i quant em costa...Perquè el seu novio està pensant en mudar-se.
• Tinc cotxe o no, i com vaig a la feina si no en tinc.
• Joan a Catalunya és un nom de noi.
• Catalunya és un país i tenim llengua pròpia i la nostra pròpia selecció tot i que no la deixen ser oficial.
• Que faré el proper cap de setmana i amb quantes persones hi aniré i on m'allotjaré.
  
• Que faré el long weekend (un pont de 4 dies que hi ha d'aquí una setmana i mitja).
• Perquè parlo anglès si a EspaÑa es parla castellà.
• Fer un simpòsium breu de què és més difícil: el castellà o l'anglès. Amb especial atenció al número de lletres del nostre alfabet.
• EspaÑa està dins d'Europa. La UE, excepte UK, fa servir el euro.
• La distancia de casa meva de Barcelona a la Universitat i com hi vaig.
  

I com ja us deia...és difícil obrir el compte i no morir en l'intent.

Lliçó: Si vas a un banc canadenc pren precaucions i redacta un epitafi per si un cas.



¹Hi ha alguna altra operació en marxa, però ja us la explicaré en un altre moment.

El club de futbol del barri: més que club

I aprofitant que aquest diumenge hi ha les eleccions a FC Barcelona volia aprofitar-vos per ensenyar-vos unes imatges que es poden veure des de la finestra de la meva habitació:


Però no us penseu que és un únic motivat...


Tot l'equip anava vestir amb l'equipament blaugrana! I què voleu que us digui...Doncs quan estàs a més de 6000Km de Travessera de les Corts, veure segons quines coses fa il·lusió.

No hase falta que dises nada más.